La tornada no es fasil!

Només han passat 3 dies des que vam tornar i està sent molt dur!
Vam passar dos dies a Sto Domingo després del comiat tan intens i llagrimós de tota la nostra gent del CEPROS, amb una festa típica dominicana.
Vam fer una última visita a la Platja caribenya que ens va portar el Marcio, molt prop de San Cristòbal, allà on ell viu, allí vam poder degustar una espècie de coques de blat fregides molt bones i de les quals he oblidat el nom. La calor era asfixiant i el bany ens va sentar molt bé, no volíem estar enlloc més que dins l'aigua tot i la bruta que estava.

Per la nit, una part del grup va decidir cremar Sto Domingo i fer festa per diferents clubs de la zona colonial on sorprenentment no hi havia ni merengue ni bachata!
L'endemà ja era el dia de la tornada però durant el matí i el migdia vam visitar la casa de Colon, el barri colonial, la catedral, el parc de la independència, el carrer del Conde on vam fer moltes, moltes compres...principalment teles pintades i vam experimentar l'art del regateo, a cadascú ens van posar un preu diferent. Va ser el moment on vam pensar en tota la gent que vam deixar a casa i quin detall els hi podria fer més il.lusió com a record.

Acomiadar el país no va ser fàcil, ja marxàvem, no hi havia possibilitat de fer-se enrere tot i que dins dels nostres cors ens en deixàvem una part allà...quina sensació més contradictòria haver de marxar quan en realitat no ho volies fer 100%.

Tota la família del camp Setem-Dominicana 2009 van fer una sorpresa de regal d'aniversari a la Marta un cop vam arribar a Madrid. Li van cantar, havien comprat un pastís en forma de cor amb un 29 la mar de xulo, tot ple de purpurina i una espelmeta que podria fer realitat el seu desig. Les arracades verdes de regal van ser un èxit i la postal manufacturada pel grup tot un encert pels personatges que hi apareixien. ;)

El comiat a l'aeroport del Prat tampoc va ser fàcil...sabíem que teníem a tota la nostra gent a fora esperant-nos (bé, no tots, però si la majoria) i era com si no volguérem sortir...crec q ens feia pena que tot s'acabés. La maleta de l'Angels va tardar en sortir però finalment va arribar, la vam deixar soleta que anés a reclamar-la i crec q no va ser molt bona idea. Novament, plors d'emoció, nussos a la gola que no et deixen parlar, tristesa...el camp ens ha unit molt i acomiadar-nos va ser dur, sobretot després de conviure durant un mes i de compartir tantes i tantes coses.

Ara ja som de nou en el nostre món, tan diferent i tan igual a l'hora, la nostàlgia que ens porten els records d'allò viscut envaeix les nostres ments. Expliquem el que hem après i el que hem viscut a la nostra gent i ens n'adonem de la sort que hem tingut d'haver viscut aquesta experiència de la seua intensitat i de la repercussió que això tindrà en les nostres vides i esperem que també la tinga en aquesta societat occidental.